*A veces me inspiro, y la inspiración no conoce idiomas. Ciudades mágicas que nos llenan de sensaciones... Bon apetit*
A ella li van explicar que valia
la pena anar a veure
com es festejava la diada de Sant Jordi al cor de Barcelona. “Que hi ha pocs
dies d’homenatge a la lectura i la cultura”, deien els seus companys de classe.
Com sigui, estava farta de que la seva mare la escridassés contínuament -a
causa de les maternals paranoies-, ja n’hi havia prou, quina setmaneta! Es
digué a si mateixa que aniria a la Rambla i es compraria un llibre.
No va tardar gaire en banyar-se
en l’atmosfera atractiva d’aquell carrer tan ample i ple de botiguetes. Tot i
la cridanera multitud, va quedar hipnotitzada per la màgia de les façanes
acolorides que demanaven atenció quasi sensualment. Així, i d’una forma
inconscient, s’endinsà al laberint clarobscur del barri gòtic. Va deixar de
banda els guies turístics atraient ramats d’ovelles entre gemec i gemec. Estava
abstreta, abraçada per tota la història, pensant en com devia ser la vida fa
anys i panys en els estrets carrerons.
Mentre li volava pel cap tota la
distracció metafísica, no es va adonar de que se li va soltar la cordeta que
subjectava la seva sabata. Va quedar al terra, però ella seguia caminant. Bé
que va tardar en reaccionar.
Buscant-la es va perdre pels
carrerons. Ja ni tan sols sabia on era! Va decidir llavors tornar a casa. Per
què aquella zona no li sonava de res? Semblava que mai acabaria de conèixer el
barri antic al complet. Finalment va trobar una parada de metro.
No, definitivament no era el seu
dia. A la parada només hi havia una línia, amb només una altra parada. La cova
del drac. Li semblà estrany, però va decidir entrar, ja que després de tot,
segur que li duria fora del remolí de carrerons.
Coixejant com anava, va sortir.
Era tot fosc, extremadament fosc. Realment, era una cova, tota plena d’objectes
diversos: una roda, una camiseta, un rellotge, caramels, un portàtil, una
sabata... La seva sabata! Què? Entre les tenebres va sorgir una bestia, el
drac, amb la seva enormitat de boca, de coll, d’urpes, de tot. Escamat i de
color ferro rovellat, treia fum per totes les extremitats. Una criatura de
ferralla ardent.
Ella va retrocedir, instintiva,
però no va fugir –igualment el tren ja havia marxat- així que l’encarà com si
fos dama de guerra. Havia de recuperar la seva apreciadíssima sabata, base del
seu caminar.
Gairebé ni va tenir temps de
pensar altra cosa, el drac li va escopir una flamerada incessant, i ella va
veure dins el foc moltes, moltes lletres, a més de les imatges en blanc i negre
de la seva mare horrible cridant, i el senyor del barret i la bossa de pasta
amb els discursos. Se la estaven menjant... paraula rere paraula.
Llavors es va protegir amb els
braços i amb tot el cos adolorit pel foc de les paraules, va cridar “No!” com
ningú ho havia fet abans. Aquella senzilla paraula, tan potent com els raigs
del sol, va trinxar el cor del drac com si fos la espasa del més embravit dels
cavallers. La gran muntanya d'objectes, fetitxes de molta altra gent, símbols
de la seva llibertat atrapada, es va enlairar i es va arremolinar, fent la
forma d'una gran rosa. Desaparegueren, just per tornar amb els seus amos. Les
veus dels monstres de tots van fer silenci, per un moment.
Sí, aquell moment, aquella
epifania la va diferenciar de tota la resta de mortals que vivien a Barcelona.